LA PRESA DEL PARLAMENT

Aquest matí s’ha produït l’enèsima càrrega policial dels Mossos contra els “indignats”, aquesta vegada a la vora del Parc de la Ciutadella, al voltant del qual s’aglutinaven els manifestants que impedien l’accés dels diputats al Parlament.

Aquesta vegada, però, la forta càrrega que ha obert l’escletxa per on han passat els parlamentaris no ha estat de l’interès dels mitjans, així com va passar el dia de la “neteja” a Plaça Catalunya. De moment, cap vídeo colpidor ni semblant. Però no és aquest tema el que ens ocupa en aquest bloc.

Aquí volem destacar la forma que han emprat els mitjans per explicar els fets d’avui a Ciutadella. Des de “càrregues per obrir un accés al parc i permetre l’entrada dels diputats” a “oberta una escletxa a Wellington”. Vocabulari bèl·lic, adient tot i així.

Però la cirereta del pastís ha estat l’arribada de Mas i de Gispert, al més pur estil Prison Break o d’altres pel·lícules nord-americanes. Un helicòpter dels Mossos els ha deixat a la vora del Parlament, evitant d’aquesta manera el cordó protesta. Menys sort han tingut en Joan Boada o la Montserrat Tura, que han hagut de córrer a resguardar-se dels ciutadans “indignats” darrere de les forces antidisturbis.

I EL BACTERI ERA ALEMANY

Tot i que se segueix investigant, sembla que l’origen del bacteri E.coli és alemany. Una empresa productora d’enciams de la Baixa Saxònia sembla ésser el nucli del brot que ha arribat avui als Estats Units, segons Reuters. Després d’una setmana d’anades i vingudes amb els cogombres –i les verdures en general- almeriencs, els responsables de la mort de 20 persones i dels 2.500 afectats per la bactèria han aparegut al propi país afectat.

Deixant de banda la possibilitat que Angela Merkel no hagués tingut unes bones vacances a Mallorca durant la seva joventut –recordem que quan no són els cogombres, són les festes, i quan no és l’atur-, les acusacions sense fundament abocades contra el sector fruiter espanyol són inacceptables i el govern farà be de protestar davant la UE.

La setmana ha estat suculenta mediàticament parlant. Tanmateix hem d’estar alerta amb el que diuen els mitjans i els seus periodistes. I el piuleig que avui ha fet la periodista Julia Otero és pur humor negre: “Tarde de buenas noticias: la bacteria es alemana y el Roland Garros español”. Senyora Otero: ni les bacteries tenen nacionalitat, ni Roland Garros –aviador francès abatut durant la Gran Guerra- és, o era, espanyol.

ALLÒ QUE COMPORTA EL DIRECTE

El passat dia 27, 12 dies després de l’inici de les acampades arreu l’Estat, les forces de seguretat de la Generalitat van iniciar les maniobres de desallotjament dels campaments dels “indignats” a diverses localitats catalanes –Barcelona, Lleida, Sabadell, Girona. El motiu d’aquestes operacions li haurem de preguntar al Govern, tot i la contradicció constant. Tanmateix, avui parlarem dels directes d’alguna televisió.

Agafant d’exemple Antena3, la reportera d’Espejo Público va fer una feina efectiva –fins i tot va rebre enmig la batalla. No direm el mateix de la conducció al plató. Les frases inútils d’alguns dels susdits tertulians, o les paraules de la presentadora dient que “les dues parts estan molt nervioses, i s’haurien de calmar tots”, amb unes imatges de policies estovant persones assegudes al terra i algun agent donant cops de peu als manifestants, en són alguns exmples.

Fer un directe és molt difícil i sovint es poden fer comentaris desafortunats. És la dificultat de la simultaneïtat dels fets. Tot i així, sobta veure com una reportera jove, enmig de la batalla, és capaç de fer una crònica solvent dels fets, mentre que la presentadora veterana pronuncia aquestes màximes, que no deixen de ser clixès, a la seva audiència.

LA MARE DE TOTES LES BATALLES

Així la van anomenar els periodistes. La cursa electoral per la presidència de la Junta de Castella-la-Manxa era un dels punts calents de les eleccions autonòmiques, allà on es veuria si el Partit Socialista aguantaria l’embranzida popular que s’atalaiava en l’horitzó del 22M. I així ha estat: el Partit Popular ha aconseguit un dels tradicionals feus socialistes.

Els dos candidats gaudien d’una certa aurèola de “mina d’or” davant els mitjans: l’un era el baró socialista més crític amb Zapatero; l’altra era la secretaria general i número 2 del PP, el “gos de presa” de Rajoy. Tot i el tractament mediàtic que se li ha donat a les eleccions manxegues, sembla que el sobrenom de “la mare de totes les batalles” li queda gran. Hauria canviat res si el PSOE hagués guanyat allà?

D’haver-se produït, els socialistes haurien venut la victòria –pírrica- com a un èxit. Però res a la resta de l’Estat hagués canviat substancialment: amb capitals com Barcelona i Sevilla, i comunitats com Astúries, Balears o Extremadura perdudes, la victòria a La-Manxa hagués estat una anècdota. Deixant de banda la proclivitat dels mtijans a treure suc de qualsevol esdeveniment o aspecte –i més parlant d’unes eleccions molt renyides-, fins a quin punt és adequat o professional crear grans espectatives del que després queda com a una victòria més del PP? Tot i el poc avantatge –només d’un escó-, ja des de ben d’hora es donava la comunitat gairebé per perduda.

Ara sortiran estudis, comentaris i reflexions sobre les claus de la derrota socialista –s’apunta a Guadalajara com la província artífex de la victòria de De Cospedal. Això si, algunes de les perles dels candidats sempre quedaran en la memòria de tots –o no: des de la comparació que va fer de si mateix Barreda amb el jugador del F.C. Barcelona, Andrés Iniesta, al ser aquest futbolista l’anotador del gol que va donar a la pròrroga el primer Mundial de futbol a la selecció espanyola davant la “lenyera” Holanda –en referència als comentaris de De Cospedal-, al “Roma no paga traidores” de la popular –en referència a Barreda-, els candidats han anat atiant el debat electoral i mediàtic. Els mitjans estan en deute amb Barreda i De Cospedal.

Clixé periodístic o veritat absoluta? La veracitat d’algunes d’aquestes frases emprades pels professionals del periodisme avui dia –tot i que molts d’ells politòlegs d’origen- queda sovint en entredit al veure els resultats. Per recordar sentències d’aquest tipus, i seguint la temàtica bèl·lica, recordarem la famosa “batalla per Kabul” i la “batalla final per Bagdag” a nivell internacional: ni a l’una ni a l’altre es va produir cap enfrontament seriós, ni van ser batalles decisives de les intervencions americanes.

Al final, aquesta gran batalla en plena “Meseta Central” ha estat guanyada pel PP. Però els clixés continuen apareixent a escena, influenciant moltes vegades els propis polítics –recordem Felip Puig emulant el seu alter ego polonès amb un bat de beisbol a les mans en un mítin. Ara ja no tenim “baró”. Tenim “baronessa”.

¿Dónde va Vicente?

La posició dels diaris internacionals respecte al conflicte libi ha tingut dues vessants. La primera és de suport i justificació de les accions del govern del seus respectius països. La segona té forta càrrega bel·ligerant envers el règim de Gaddafi i un cert biaix crític amb l’actuació del seu respectiu govern. Molt sovint respon a raons ideològiques internes de cadascun dels països.

Sigui com sigui, les reaccions d’aquests mitjans han estat tardanes i oportunistes, al igual que va succeir amb les revoltes tunisenca i egípcia. Tots parlen de fi de la tirania i de l’anomenada “primavera àrab”, i de les ànsies de llibertat d’aquests pobles. No recorden, però, que aquests dirigents han governat durant anys i han signat tractats amb líders europeus mentre duien a terme la seva tasca tirànica. Ben Alí, Mubarak o Gaddafi no s’han tornat malvats d’un any cap a l’altre. Han estat dècades fent el mateix davant la passivitat d’un Occident interessat i d’un premsa complaent amb els seus dirigents.

Tot i que hi ha hagut mitjans crítics amb el seus respectius govern, molt sovint demanant més duresa, tot respon a l’oportunisme del moment i a un cert seguidisme polític. Res del que no estiguem acostumats.

GUANTÁNAMO: UNA NOVA FONT PERIODÍSTICA

La mort de bin Laden ha condicionat l’agenda dels mitjans durant aquesta setmana i ho continuarà fent. No és inusual: deu anys darrere l’home que més mal ha fet tant a la gran potència com als seus aliats europeus i àrabs, ben valen una cobertura com la que s’ha fet de l’esdeveniment.

El tractament que la premsa espanyola ha fet de la mort del líder d’Al Qaida no sembla haver estat diferent del d’altres mitjans internacionals. Tots han destacat, voluntària o involuntàriament, l’origen de les informacions que van donar amb la residència del terrorista. I és que aquest origen és la base de Guantánamo. El mateix lloc a on es vexen i torturen pressumptes terroristes d’Al Qaida.

No recordarem altra vegada les violacions dels drets humans que succeïen -i continuen succeint, tot i la voluntat del president, durant la campanya això sí, de tancar la base/presó- a Guantánamo, però sí que donarem un toc d’atenció sobre les informacions dels interrogatoris a suposats terroristes: s’han aconseguit sota tortura. Els mitjans ho han destacat, negligentment o conscientment. Fins fa un temps Guantánamo era símbol de tortura i violació de drets. Ara sembla que és la panacea. Justifica la fi els mitjans?

LA PREMSA ESPORTIVA I EL FUTUR

La semifinal de la Copa d’Europa de futbol ha arribat al se zenit amb la disputa de l’anada al Santiago Bernabéu i l’adveniment, demà, del partit de tornada. A priori el F.C. Barcelona compta amb un avantatge difícilment superable per l’equip blanc, en plena crisi existencial d’identitat. El que és segur és que ja tenim una campiona clara: la premsa, l’esportiva i la seriosa –a priori-.
En concret m’agradaria parlar del tracte que de l’event n’ha fet la premsa de la capital, tot i que també l’anàlisi del tractament de la semifinal per part de la premsa catalana donaria de si –és un altre tema de reflexió: un diari català importantíssim va obrir amb portada, editorial i les set primeres pàgines d’informació sobre el partit. Destacarem dos moments claus: dies abans del partit amb les declaracions de Guardiola sobre l’encert del linier de la final de Copa i les declaracions de Mourinho al post partit de dimecres passat al Bernabéu. Dies abans del partit, l’entrenador culè va declarar que si l’àrbitre no hagués vist el fora de joc de Pedro, el seu gol no hagués estat anul•lat i el F.C. Barcelona hauria guanyat la Copa. Aquestes declaracions –deixem de banda la resposta de Mourinho i el contraatac de Guardiola posterior- van ocupar a certs diaris madrilenys la portada sencera i les tres primeres pàgines d’informació. Dues línies de declaracions del tècnic de Sampedor van donar treball a cinc o set redactors i un parell d’opinadors, dit d’altra manera. Les suculentes declaracions de l’entrenador blanc, José Mourinho, després del partit de dimecres van ocupar la portada sencera de dos diaris esportius de la capital, tot seguint el reguitzell de perles que deixava l’entrenador portuguès –el seguidisme i amiguisme de certs mitjans amb les fonts pot ser un altre tema interessant de reflexió-. Amb aquests dos esdeveniments, amb aquestes dues declaracions, es van omplir gairebé dos diaris esportius sencers... Ara hom pot arribar a pensar: no són els diaris esportius els encarregats de donar una informació acurada i especialitzada sobre esport? Tot i les peculiaritats de la premsa esportiva, no hem d’oblidar que es tracta de periodisme i que actuacions com aquestes atorguen a la premsa esportiva –madrilenya i catalana- una certa flaire de “groguisme”, i el que és pitjor, de “hooliganisme” cada cop més preocupant. Un esdeveniment esportiu de tanta qualitat, com és una semifinal de la millor competició de clubs de futbol del món, amb possiblement dos dels tres millors equips del món, no pot estar reflexat a la premsa escrita –no parlem de les televisions, que també tenen part de culpa- d’aquesta manera tan barroera i mundana. Quan els nostres néts preguntin sobre aquesta semifinal, sobre el Messi i en Josep Guardiola, i sobre la rivalitat del Reial Madrid –extrapolem el nostre cas: nosaltre mateixos hem preguntat a pares i avis sobre en Kubala, en Di Stéfano, en Luís Suárez, etc-, què els hi podrem dir? Els hi donarem un diari de l’època? Quin llegat –esportiu en aquest cas- estem deixant als qui vindran en un futur? En qualsevol cas, un de negatiu.

ENS AGRADA LA REPETICIÓ

Un any més la Setmana Santa i tot el cerimonial que l’acompanya –sobretot al sud d’Espanya- ha tingut el seu espai als mitjans estatals. Ja sigui per cultura, per devoció o per interessos diversos que no entrarem a analitzar, cada any veiem les mateixes imatges de passos, confrares i expressions emocionades. Però aquest any a priori, degut a les pluges, l’actualitat del tema ha patit un lleu canvi. La notícia a gairebé tots els mitjans era cancel·lació de les processons a Sevilla –madrugá i companyia- i moltes altres localitats andaluses. Les cares d’emoció han canviat per cares de tristesa i de plors. La jove amb la mirada perduda i el zoom a la llàgrima que li cau als peus de la imatge de Jesús ha tornat als nostres televisors. No és nova. I és que als mitjans els hi agrada la repetició. No ha passat res –podem considerar notícia que des del 1933 no succeïa res semblant- que no passi quan plou durant la setmana de Passió. A l’igual que cada cadena de televisió ha ofert diverses versions cinematogràfiques de la vida de Jesucrist i altres personatges bíblics, les notícies han estat similars arreu. Els mitjans són conservadors i repetitius en continguts. I això ens agrada.

DE PROFESSIÓ TERTULIÀ

El tertulià ha estat i és una figura clau i protagonista en els mitjans de comunicació de masses. En concret, ens estem referint a la ràdio i la televisió, posant més èmfasi encara en aquesta segona. Avui dia és estranya la cadena de televisió que no compta amb programes de debat a on una sèrie de periodistes –i a vegades polítics- intenten arreglar el país i el món en tres quarts d’hora. Marquen tendència d’opinió. Això és innegable.

Aquest fenomen és més inclinat, si cap, a les cadenes privades amb el que podríem anomenar una línia editorial molt marcada. El format tradicional de programa magazine de matí que acaba amb mitja hora de taula de debat ha estat sobrepassat per formats a on el debat en si és el centre de tot –i fins i tot canals de televisió que dediquen gairebé tota la seva graella a oferir espais de debat.

El debat, com a concepte, exigeix l’arribada a una entesa entre les parts que discuteixen sobre qualsevol tema o, si no s’arriba a un acord –que també és possible- escoltar i respectar els arguments del contrari. És una condició sine qua non per tal de dur a terme una xerrada constructiva sobre la temàtica que es vulgui. Però a l’hora d’analitzar els programes de debat, les tertúlies de les quals parlàvem amb anterioritat, veiem que aquesta màxima d’entesa o respecte no s’acompleix. En la gran majoria d’aquests espais, la falta de respecte a la taula, en el sentit de respecte de torns, no existeix. A més, la falta d’arguments de la gran majoria d’aquests periodistes és alarmant: no exposen una sèrie de fets, simplement exposen el seu punt de vista, quedant a l’acabament del debat una sensació d’haver escoltat moltes opinions i cap solució.

A més, hom pot intuir el punt de teatre que envolta aquests tipus de programes. Hi coexisteixen sempre a la taula dos sectors clarament diferenciats, que defensaran qualsevol idea que els hi sigui favorables a ells –o a aquells dels quals poden rebre algun benefici-, sigui com sigui i sigui el que sigui. Un tertulià pot defensar a mort les declaracions d’un líder polític, però defenestrar a un altre contrari que hagi dit una cosa semblant a la que ell havia criticat d’altre. És el tot hi val. A més a més, i això passa a les cadenes de televisió amb una línia editorial molt marcada, molt sovint trobem com un d’aquests tertulians es posiciona contrari als seus companys de taula, i com els seus companys, a mesura que passa el temps, el van reconduint cap a “la bona cleda”, l’opinió certa, el dogma –marcat per la cadena de televisió.

Altre punt interessant d’anàlisi és veure com els tertulians es repeteixen arreu: hi han periodistes que apareixen en espais de matí, tarda i nit. No és l’única cosa que es repeteix en aquest món, atès que els temes tractats es repeteixen fins a la extenuació, exercint com una mena d’adoctrinament del qual pocs mitjans s’escapen.