ENS AGRADA LA REPETICIÓ

Un any més la Setmana Santa i tot el cerimonial que l’acompanya –sobretot al sud d’Espanya- ha tingut el seu espai als mitjans estatals. Ja sigui per cultura, per devoció o per interessos diversos que no entrarem a analitzar, cada any veiem les mateixes imatges de passos, confrares i expressions emocionades. Però aquest any a priori, degut a les pluges, l’actualitat del tema ha patit un lleu canvi. La notícia a gairebé tots els mitjans era cancel·lació de les processons a Sevilla –madrugá i companyia- i moltes altres localitats andaluses. Les cares d’emoció han canviat per cares de tristesa i de plors. La jove amb la mirada perduda i el zoom a la llàgrima que li cau als peus de la imatge de Jesús ha tornat als nostres televisors. No és nova. I és que als mitjans els hi agrada la repetició. No ha passat res –podem considerar notícia que des del 1933 no succeïa res semblant- que no passi quan plou durant la setmana de Passió. A l’igual que cada cadena de televisió ha ofert diverses versions cinematogràfiques de la vida de Jesucrist i altres personatges bíblics, les notícies han estat similars arreu. Els mitjans són conservadors i repetitius en continguts. I això ens agrada.

DE PROFESSIÓ TERTULIÀ

El tertulià ha estat i és una figura clau i protagonista en els mitjans de comunicació de masses. En concret, ens estem referint a la ràdio i la televisió, posant més èmfasi encara en aquesta segona. Avui dia és estranya la cadena de televisió que no compta amb programes de debat a on una sèrie de periodistes –i a vegades polítics- intenten arreglar el país i el món en tres quarts d’hora. Marquen tendència d’opinió. Això és innegable.

Aquest fenomen és més inclinat, si cap, a les cadenes privades amb el que podríem anomenar una línia editorial molt marcada. El format tradicional de programa magazine de matí que acaba amb mitja hora de taula de debat ha estat sobrepassat per formats a on el debat en si és el centre de tot –i fins i tot canals de televisió que dediquen gairebé tota la seva graella a oferir espais de debat.

El debat, com a concepte, exigeix l’arribada a una entesa entre les parts que discuteixen sobre qualsevol tema o, si no s’arriba a un acord –que també és possible- escoltar i respectar els arguments del contrari. És una condició sine qua non per tal de dur a terme una xerrada constructiva sobre la temàtica que es vulgui. Però a l’hora d’analitzar els programes de debat, les tertúlies de les quals parlàvem amb anterioritat, veiem que aquesta màxima d’entesa o respecte no s’acompleix. En la gran majoria d’aquests espais, la falta de respecte a la taula, en el sentit de respecte de torns, no existeix. A més, la falta d’arguments de la gran majoria d’aquests periodistes és alarmant: no exposen una sèrie de fets, simplement exposen el seu punt de vista, quedant a l’acabament del debat una sensació d’haver escoltat moltes opinions i cap solució.

A més, hom pot intuir el punt de teatre que envolta aquests tipus de programes. Hi coexisteixen sempre a la taula dos sectors clarament diferenciats, que defensaran qualsevol idea que els hi sigui favorables a ells –o a aquells dels quals poden rebre algun benefici-, sigui com sigui i sigui el que sigui. Un tertulià pot defensar a mort les declaracions d’un líder polític, però defenestrar a un altre contrari que hagi dit una cosa semblant a la que ell havia criticat d’altre. És el tot hi val. A més a més, i això passa a les cadenes de televisió amb una línia editorial molt marcada, molt sovint trobem com un d’aquests tertulians es posiciona contrari als seus companys de taula, i com els seus companys, a mesura que passa el temps, el van reconduint cap a “la bona cleda”, l’opinió certa, el dogma –marcat per la cadena de televisió.

Altre punt interessant d’anàlisi és veure com els tertulians es repeteixen arreu: hi han periodistes que apareixen en espais de matí, tarda i nit. No és l’única cosa que es repeteix en aquest món, atès que els temes tractats es repeteixen fins a la extenuació, exercint com una mena d’adoctrinament del qual pocs mitjans s’escapen.